Dpi, ppp, píxels i altres monstres que finten a clients, maquetadors i fotògrafs

Qui no s'ha trobat de forma professional o amateur que un mitjà, un client o un servei d'impressió et demana "la foto en alta resolució" així, sense més informació o un client et demana "el logotip en format PNG vectorial". A l'altra banda de la cadena, el fotògraf —per por de no arribar-hi o per no entendre la petició— envia un TIFF de 120 Megabytes per a una imatge que s'imprimirà a la mida d'un segell de correus en la cantonada d'un fullet.

Entrar en la gestió d'arxius d'imatge entre diferents professionals de vegades s'assembla molt a entrar com un elefant a una botiga de copes de vidre: tothom es mou amb bones intencions, però a la mínima fem destrosses en el flux de treball, saturem servidors i perdem un temps preciós.

Desmuntem aquests monstres abans que ens tornin a fer la finta, sense entrar en perfils de color, ni en gammes ni en la preparació de cara al suport d'impressió digital o físic (ja ho hem tractat en aquesta entrada).

El Monstre 1: El mite dels 300 dpi a la pantalla

Aquest és el clàssic entre els clàssics. Quantes vegades has sentit "aquesta foto de la web no serveix perquè està a 72 dpi, la vull a 300 ppp"?

• La realitat: A la pantalla, els dpi/ppp no existeixen. Són un fantasma, una metadada que la teva pantalla ignora per complet.

• Com funciona: Una imatge de 2048 px d'amplada s'il·luminarà ocupant exactament 2048 píxels al teu monitor, tant si l'arxiu diu que està a 72, 300 o 10.000 dpi. La pantalla només entén de píxels totals.

En resum: Si la imatge no s'ha d'imprimir mai en paper, ignora el valor de dpi. Centra't només en les mides finals d'amplada i alçada en píxels.

La imatge de 21,4 milions de píxels originals no té "alta resolució" infinita, sinó que està limitada pels seus propis píxels finits quan es mira a nivell de pantalla (ampliació a 600x430px).

El Monstre 2: Matar mosques a canonades (la cantarella de l'alta resolució)

I què passa quan anem a la impremta o a la maquetació en paper? Que per por de la "baixa qualitat", caiem en l'absurd oposat.

Els dpi/ppp (dots per inch / punts per polzada) només indiquen com de junts comprimim els píxels en el paper. I la quantitat de dpi que necessitem depèn d'una sola cosa: la distància des de la qual mirarem i el tipus de suport d'impressió.

• 300 dpi: Per a materials impresos que agafem amb la mà i mirem de prop (un llibre, una revista, un cromo).

• 150 dpi: Suficient per a un diari o una línia d'impressió ràpida.

• 30-50 dpi: Suficient per a una tanca publicitària d'un carrer. Sí, has llegit bé! No mirem una tanca publicitària a un pam; la veiem, normalment, des de més de 10 metres de distància, on 40 dpi es veuen perfectament nítids.

Enviar una imatge de 45 MP per a un detall petit en una pàgina és fer treballar el processador de la impremta en buit, alentir el dissenyador i saturar la bústia de correu. Cal saber a quina mida final i on anirà impresa per preparar l'arxiu correctament i enviar-lo en el format adient.

El Monstre 3: El "PNG vectorial" i el caos dels formats

El diàleg habitual:

— “Passa’m el logo en vectorial, si us plau.”

— “Te l'adjunto en PNG, que té el fons transparent.”

 — “Doncs la veig pixel·lada…"

És un diàleg de sords, ambdós confonem la forma amb la naturalesa:

• Un arxiu de mapa de bits (JPEG, PNG, TIFF, WebP, GIF...): És com un mosaic de rajoles (píxels). Si t'hi apropes, veus els quadrats. Un PNG pot tenir transparència, però continua sent un mosaic rígid de quadradets.

• Un arxiu vectorial (AI, EPS, SVG): Si no inclou imatges de mapa de bits al seu interior, són matemàtiques pures: línies, corbes i coordenades. Es pot ampliar a la mida d'un edifici sense perdre ni una mica de nitidesa.

Per això cal saber quina mena d'arxiu és el correcte per a cada situació. Demanar, per exemple, un "PNG vectorial" és com demanar un cercle quadrat: o és una cosa, o és l'altra.

El petit diccionari de traducció per sobreviure al dia a dia

Perquè la pròxima vegada no ens pilli desprevinguts, un resum ràpid de lectura entre línies:

Quan et demanen...	En realitat volen dir...	La resposta professional és...
"Envia-m'ho a 300 dpi per al banner de la web"	"Vull que es vegi nítid i no tinc clar com funciona una pantalla."	Exporta als píxels exactes que ocupa el banner (ex. 1200 px) i ignora els DPI.
"Passa'm l'arxiu en ALTA"	"No sé quina mida tindrà en el disseny final, així que per si de cas no tallis."	Pregunta quina mida física tindrà la impressió (A4, A3, segell) per exportar a mida real.
"El logo es veu pixelat en el PDF"	"M'has passat un dibuix en foto (rasteritzat) en lloc d'un arxiu de línies (vectorial)."	Envia l'arxiu de disseny vectorial genèric ( .eps o .svg) tenint en compte que no hi hagi incrustat una imatge en mapa de bits.

Conclusió: Un mica de pedagogia estalvia hores de feina

Aprendre a parlar el mateix idioma entre fotògrafs, maquetadors i clients no és només una qüestió de pedanteria tècnica: és estalvi de temps, d'espai en disc i de frustracions.

La pròxima vegada que algú et demani un monstre impossible com un PNG a 300 DPI per a Instagram, en lloc de posar-te les mans al cap, passa-li aquest article. Els elefants viuran més tranquils i les botigues de vidres deixaran de patir.